Corba de nivell

Autor: Dr. Josep Maria Rabella. Universitat de Barcelona
Promotor: Institut Cartogràfic de Catalunya, 2013

sinònims: isohipsa, isopleta d'altitud, isolínia d’altitud.
cs curva de nivel, isohipsa; fr courbe de niveau, isohhypse; it curva di livello, isoipsa; en contour, line, fathom curve, isohypse; de Höhenlinie

 

Isopleta d'altitud, també anomenada isohipsa, és a dir, línia imaginària de representació del relleu resultat de la intersecció de la superfície territorial amb un pla horitzontal situat a una altitud preestablerta.

Les corbes de nivell representen isopletes formades per punts d’igual altitud (cota o distància vertical) i solen constituir una de les informacions bàsiques dels mapes generals i topogràfics moderns. Aquests valors altitudinals de les corbes són anotats oportunament interrompent breument les línies o bé a sobre d’elles. Les corbes de nivell són actualment el mètode més emprat en l'important context del mapa del relleu.

Alguns símbols d’implantació lineal destinats a especificar les tipologies de corbes de nivell més utilitzades en els mapes topogràfics.

Encara que amb anterioritat s'havien fet servir altres isopletes (de declinació magnètica, de temperatures, de pressió, etc.) les corbes de nivell foren emprades, sobretot a partir de començament del segle XX, gràcies a la millora de la precisió en el coneixement de la configuració del territori que permeté la nova topografia i, a mitjan segle XX, després de dècades de dura competència amb la forma d'expressió del relleu mitjançant les anomenades normals, constituïen ja el sistema més refinat de la representació altimètrica sobre mapes. Efectivament, amb anterioritat i fins a mitjan segle XX, el relleu era representat habitualment amb normals, segments de diferents gruixos i longituds traçats seguint línies de màxims pendents, encara que en mapes generals d’escala petita eren encara emprats altres recursos expressius més antics, signes en forma d'"erugues", traços gruixuts acolorits o símbols pictòrics evocadors de perfils de serralades. 

Tipus de corbes de nivell

Les corbes de nivell que descriuen la topografia de territoris emergits solen anomenar-se altimètriques, i es tracen preferentment amb tintes de colors siena o sèpia; les que descriuen les terres submergides s’anomenen batimètriques i s’expressen freqüentment en blau o cian.

Amb distintes simbologies d’implantació lineal, són diferenciades diverses classes de corbes de nivell, com ara la corba ordinària (les bàsiques, expressades amb línies fines), la corba mestra (amb valors arrodonits i destacades amb traços més gruixuts per tal de facilitar-ne la lectura), la corba intercalada (equidistants entre altres dues ordinàries, expressada sovint amb traços discontinus), la corba de configuració (traçada de forma simplement aproximativa, potser amb punts o traços més curts), o la corba d’inversió de relleu (a l’inici d’una depressió, traçada amb petits traços perpendiculars), etc.

Alguns mapes de principis dels anys 1800 mostren amb claredat la transició de les normals cap a les corbes de nivell en la representació del relleu. Fragment d'un mapa de Peníscola de Camilo Vacani, de 1820.

Precisió mètrica versus expressivitat

Cal observar que, en general, els mètodes de representació més figuratius, pictòrics, expressius i evocadors del relleu han resultat sempre els més inapropiats per a mostrar amb precisió els seus valors altitudinals i, en canvi, el mètodes de major precisió mètrica en l'anotació d'aquells valors (punts amb cotes, en el cas més extrem) han estat mancats habitualment de la mínima capacitat d'expressió gràfica. No resulta estrany, en conseqüència, el llarg camí recorregut, durant un segle, assajant nous mètodes i de combinar amb eficàcia els ja existents per tal d'aconseguir mostrar a la vegada, de forma mètrica i evocadora, una variable tant important i bàsica com la del relleu.

L'acoloriment hipsomètric

Encara que, generalment, el conjunt de les simples corbes de nivell, segons la seves diferents densificacions ja configura per si mateix una certa sensació d'ombra i relleu, molt sovint, per tal d’augmentar més encara l’expressivitat i facilitar la lectura altimètrica del mapa, s'aplica un eficaç i ja clàssic recurs consistent a sobreposar gammes de colors intercalables entre determinades corbes, que reben el nom de colors hipsomètrics(o tintes hipsomètriques).

En determinades ocasions, en aplicar aquests colors pot resultar adient, tanmateix, contemplar la conveniència i la possibilitat interessant de no destacar en excés les pròpies línies de les corbes de nivell mitjançant els corresponents plomes impresos (els traços sienes i blaus), sinó mostrar-les només implícites pel simple contrast del contacte entre els successius pisos de colors hipsomètrics, cosa que evita el soroll produït per aquelles línies que, llavors, malauradament tendeixen a competir amb tots els altres símbols, sobretot amb els d'implantació lineal com ara rius, carreteres i ferrocarrils, límits administratius, etc. En qualsevol cas, el tema clau en l'aplicació d'aquesta tècnica d'acoloriment hipsomètric, destinat a millorar l'expressivitat de les corbes sense equívocs, és l'elecció adequada de l'escala cromàtica emprada, és a dir, la gamma del propi color hipsomètric basada en una rampa o esglaonat clar i progressiu de la variable cromàtica valor, no sempre correctament plantejat en la tradició cartogràfica que ha aplicat a voltes, de forma equivocada, diferents tons de forma contradictòria.

Altres recursos combinables amb les corbes

També és freqüent complementar la descripció més detallada del tipus de relleu amb l'afegit de diferents i petits símbols cartogràfics específics, de caire pictòric, anomenats símbols fisiogràfics i, encara, reforçar quan calgui la sensació del relleu mitjançant la superposició de suaus ombrejats plàstics, generalment grisos, obtinguts de forma manual, fotogràfica o, ara, digital, sobre les corbes i, fins i tot sobre els mateixos colors hipsomètrics, amb la llum simuladament provinent de la part superior del mapa per evitar l'efecte pseudoscòpic amb inversió de relleu. I és que, de fet, la importància atorgada a la descripció de la morfologia del territori ha requerit tanta atenció que han estat assajades i produïdes tota mena de combinacions dels mètodes més variats, principalment per part de l'escola suïssa i el seu destacat cartògraf i estudiós Eduard Imhof, en un país tecnològicament molt avançat, d'una gran cultura cartogràfica i, a més, extremadament muntanyós.

En els mapes topogràfics d’escales relativament grans (1:10 000 o més) les corbes de nivell representades solen correspondre, generalment, a intervals altimètrics sempre constants, equidistants, i així es fa constar a la llegenda dels mapes ("equidistància de les corbes: cada 10 m", per exemple). En canvi, en mapes d’escales molt més reduïdes (continentals o mundials) freqüentment convé situar les corbes amb intervals relativament petits per a mostrar amb cert detall els relleus significatius de les terres més baixes, però en els territoris més elevats i muntanyosos això pot resultar absolutament innecessari i, tal vegada en canvi, pot esdevenir inevitable treballar amb intervals considerablement més dilatats per tal de no sobrecarregar la informació amb un accés de línies que s'amuntegarien produint molt soroll gràfic. Una cosa semblant pot passar amb el tractament de les corbes batimètriques en la descripció de les profunditats marines i oceàniques. En qualsevol cas, els valors altitudinals de les corbes i els seus diferents intervals corresponents han de quedar explicitats amb claredat a la llegenda, mitjançant un petit gràfic a mode d'escala hipsomètrica, de vegades fins i tot en forma de perfil esquemàtic.

Didàctica del cartografiat del relleu comparant diverses figures geomètriques simples en alçat amb llur corresponent representació en planta mitjançant corbes de nivell d'intervals equidistants.

 

Temes relacionats

• color en cartografia
• color hipsomètric
• gràfic
• mapa del relleu
• mapa d'isopletes
• teoria de la comunicació
• variable visual

Referències

IMHOF, Eduard: Kartographische Geländedarstellung. Berlín, Walter de Gruyter & Co., 1965. En anglès: Cartographic Relief Presentation. Nova York, Esri Press, 2007. ISBN 978-1-58948-026-1.

RABELLA i VIVES, Josep M. i altres: Diccionari terminològic de cartografia. Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, Termcat i Enciclopèdia Catalana, 2011. ISBN: 978-84-393-8690-2.

RAISZ, Erwin: General Cartography. 1938 (1a edició). Traducció en castellà: Cartografía. Barcelona, Omega, 1953, 2005. ISBN 84-282-0007-6.

ROBINSON, Arhur H. i altres: Elements of Cartography. Nova York, John Wiley & Sons, Inc., 1995. En castellà:Elementos de Cartografía. (5a ed. castellà). Barceona, Omega, 1987. ISBN 84-282-0768-2.

Lectures recomanades

BERTIN, ECKERT, INHOF i altres: El mapa com a llenguatge geogràfic. Recull de reflexions contemporànies (s. XX). Barcelona, Institut d’Estudis Catalans i Instituto Geográfico Nacional, 2010. ISBN: 978-84-416-1558-8 i 978-84-92583-82-9.