• Imprimeix

Cartodiagrama

Autor: Dr. Josep Maria Rabella. Universitat de Barcelona
Promotor: Institut Cartogràfic de Catalunya, 2013

  

sinònim: mapa diagramàtic
es cartodiagrama, mapa diagramático; fr carte diagramme; it cartodiagramma; en diagram map; de Diagrammkarte

SUMARI

  1. Principals tipologies
  2. Combinacions de tècniques de cartografia temàtica
  3. Temes relacionats
  4. Referències
  5. Lectures recomanades

Mapa temàtic generalment quantitatiu que utilitza gràfics o diagrames, més o menys complexos, a mode de símbols degudament localitzats

La denominació cartodiagrama –que cal no confondre amb el cartograma o esquema cartogràfic–, correspon a un mot i a un concepte compost de diagrama (o gràfic) i mapa, i constitueix un producte interessant i molt utilitzat, sobretot en la infografia de diaris i revistes, encara que, a la vegada, suposa una concepció força simple, per no dir pobre, des del punt de vista de la comunicació cartogràfica, ja que la major part del valor de la informació continguda és la dels propis i particulars gràfics inclosos, i la funció del mapa pròpiament dit queda reduïda a una simple base territorial sobre la qual aquells es mostren degudament localitzats. És a dir, els mateixos gràfics disposats els uns sota dels altres retolats amb el nom de la localització a la qual es refereixen, farien quasi bé la mateixa funció, encara que, certament, emplaçats físicament en els llocs corresponents del mapa contextualitzen d'una manera més directe i completa la localització de la informació analitzada i fins i tot en alguns casos –només en alguns– permeten captar variacions o tendències en les distribucions espacials si la claredat, la simplicitat i l'expressivitat del disseny de la representació gràfica hi ajuda.

Cartodiagrama de barres de les parròquies d'Andorra. Atles Geogràfic d'Andorra, Govern d'Andorra, 2005.

Sigui com sigui, els cartodiagrames apareixen massivament en els diaris, revistes, atles, informes i presentacions ja que permeten integrar molta informació variada en un mateix mapa i aquest fet, segurament, explica el seu èxit d’utilització. A canvi, la quantitat d’informació aportada, quan aquesta és excessiva, sol aparèixer complexa, en massa diferents nivells de percepció i, sovint, amb més d'un missatge creuat, cosa que requereix un temps d’observació i anàlisi massa detinguda que releguen a un segon pla la visió immediata, sintètica i esperada pròpia d'un mapa temàtic

Principals tipologies

Els cartodiagrames més freqüentment utilitzats mostren dades socioeconòmiques referides a unitats de recompte de base territorial, generalment de tipus administratiu, com ara municipis, comarques, departaments, províncies, estats, etc. Menys habituals són els cartodiagrames elaborats a partir de dades de tipus natural o físic: en aquest cas, solen referir-se a algun tipus d’estació amb captació de dades, com ara un centre meteorològic o d’aforament de cabals d’aigües, i aquí la informació es refereix a un lloc determinat del territori –assimilable a un punt– i no a tota una demarcació. En el primer cas cal disposar d’un mapa base amb la delimitació de les àrees corresponents a la informació de cada gràfic; en el segon, habitualment és preferible una base cartogràfica de tipus físic, i si el mapa resulta petit o els gràfics massa grans per a ser implantats com a "símbols" puntuals, caldrà resoldre el cas amb veritables símbols puntuals que remetin als gràfics situats al marge formant una orla del mapa.

Si es vol representar alguna variable que, per ella mateixa, és composta i no simple, com ara una distribució interna, una evolució o una estructura, és quan s’ha de recórrer a la tècnica del cartodiagrama, tot substituint els símbols cartogràfics, que només representen variables simples, per uns gràfics que admeten més complexitat interna  de les dades. La representació de distribucions internes és la més habitual: usos del sòl, sector públic i sector privat de l’educació, de la sanitat o de les inversions, ocupació detallada per sectors productius, resultats electorals, entre moltes d’altres possibles. Per a la representació d’aquestes distribucions el gràfic més freqüentment utilitzat –per la seva facilitat de realització, per la seva estructura compacta i per la millor facilitat d’interpretació de les magnituds representades– és el de sectors circulars, familiarment conegut com de pastissos (de l’anglès pie)o formatgets. En aquests, els valors dels angles dels sectors mostren, proporcionalment, el repartiment intern de la variable (el cercle sencer, 360°, representa el 100%). A més, els cercles mateixos poden escalar-se entre ells, en funció dels valors totals absoluts de la variable, amb una proporcionalitat superficial. Això significa que la proporcionalitat s’estableix entre les superfícies dels cercles, i per tant a partir del càlcul de l’arrel quadrada dels valors totals absoluts de la variable; d’aquesta manera se'n deriven els corresponents valors dels radis, necessaris per a poder construir els diferents cercles.

Cartodiagrama dels conreus de la comarca del Baix Llobregat, format per 4 sectors circulars de superfícies proporcionals a la superfície conreada i amb valors angulars referits a l'aportació de cada conreu. A la llegenda, el conjunt comarcal. Atles del Baix Llobregat. Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, 1995.

Tal vegada menys habituals, però amb una funció semblant a la dels gràfics de sectors circulars, són els diagrames de barres o columnes, que poden ser generats amb valors absoluts, relatius o acumulats segons els casos. Però si els valors a representar són extremadament dispars, la disparitat corresponent de les longituds de les barres pot fer desaconsellable el mètode i fer preferible altres representacions amb símbols proporcionats en superfície, fins i tot diferents dels cercles. Alternativament, si les magnituds representades són encara massa dispars entre elles, pot ser necessari utilitzar uns diagrames que permetin ser escalats amb proporcionalitat volumètrica al temps que admetin mostrar una distribució interna, com és el cas dels gràfics de cubs, ja que les esferes subdividides perdrien sensació de volum. La proporcionalitat volumètrica és derivada a partir del càlcul de l’arrel cúbica del valor total absolut de cada individu de la variable representada, amb la finalitat de poder derivar el valor del costat del cub de cada element. Així, la proporció s’estableix entre els volums dels cubs. En els tres casos (proporcionalitat lineal pel que fa els gràfics de barres, superficial pels sectors circulars i volumètrica pels cubs), la informació de la variable es mesura amb una escala d’índex o ratio. La correcta percepció de les diferències proporcionals entre els individus es realitza millor amb la proporcionalitat lineal; les proporcionalitats superficial i volumètrica, tot i ser correctes des d’un punt de vista matemàtic, tendeixen a infravalorar la percepció visual de les diferències entre els gràfics resultants.

Cartodiagrama de població de les comarques de Catalunya format per gràfics cartesians sobre les entitats administratives. En aquest cas, l'acoloriment de l'àrea delimitada entre cada corba i les coordenades facilita el missatge comparatiu dels gràfics localitzats i permet una cert grau de lectura de conjunt del mapa, com és d'esperar dels mapes temàtics. Junt amb la llegenda, cartograma del conjunt de Catalunya. Gran Geografia Comarcal de Catalunya, Enciclopèdia Catalana, 1983.

Tampoc resulta estrany la creació de cartogrames per a mostrar evolucions de diverses variables al llarg del temps, ja siguin físiques com socioeconòmiques. El més habitual i expressiu en aquests casos és recórrer a gràfics lineals construïts sobre eixos de coordenades cartesianes, i ateses les característiques de creixement o decreixement de moltes variables geogràfiques, utilitzar una escala logarítmica en l’eix de les ordenades i mantenir una escala lineal temporal a l’eix de les abscisses. Tanmateix, a causa de les dimensions petites dels gràfics, les corbes de les evolucions destacarien poc, tot dificultant-ne la lectura. Per solucionar aquest inconvenient, es oportú de vegades recórrer a gràfics d’evolució d’àrea: l’acoloriment de l’espai entre els eixos i la corba fa que l’àrea es mostri destacada i així la pròpia forma de la figura resultant –un polígon en lloc d’una línia– permet apreciar molt millor l’evolució de cada cas i la comparació entre gràfics en els seus diferents emplaçaments.

Respecte a la representació d’estructures, com ara les de poblacions, els gràfics poden ser configurats com a piràmides d’edats. Ja que la mida d’aquests gràfics ha de ser petita, han de presentar característiques molt sintètiques, amb classes d’edat grans (habitualment de 5 o 10 anys). La interpretació del mapa se centra llavors en la lectura de la forma general de cada piràmide i en la comparació que es pot establir entre elles a partir de  les seves formes. Evidentment, no cal dir que l’escala de construcció de les piràmides ha de ser la mateixa en tots els casos per tal que la comparació sigui pertinent.

De tota manera, resulta obvi que poden ser elaborats cartodiagrames amb qualsevol tipus de gràfic o diagrama pel sol fet, si és que s'hi presta, de col·locar-los en el lloc adient del territori representat al mapa. 

Combinacions de tècniques de cartografia temàtica

Deixant de banda les qüestions generals ja exposades sobre la real efectivitat de lectura i interpretació d’aquesta tècnica cartogràfica, en el pla de la coherència entre les dades i la forma de la representació cal afegir alguna consideració més. Ja ha estat comentat que el cas més habitual d’ús del cartodiagrama contempla la representació de dades referides a unitats territorials que en el mapa es representen mitjançant implantació superficial o, dit d’altra manera, polígons. La naturalesa de la tècnica del cartodiagrama és, en canvi, predominantment d’implantació puntual: els símbols cartogràfics puntuals són substituïts per gràfics, o si es vol, cada gràfic fa les funcions de símbol puntual. Això fa que cada diagrama, amb una posició intencionadament centrada, es col·loqui en el mapa sobre el polígon al qual es refereix. Tanmateix, el tractament cartogràfic de la resta de superfície visible dels polígons, no tapada pels diagrames, resulta ambigu, ja que es pot entendre com un buit informatiu. És habitual aprofitar llavors aquest “buit” per afegir-hi algun tipus d’informació estretament relacionada amb el tema, emprant alguna tècnica d’implantació superficial que no entri en contradicció amb els diagrames, com ara les coropletes. Així, a la complexitat intrínseca de lectura pròpia de la tècnica del cartodiagrama s’hi afegeix a més la interpretació del mapa de coropletes subjacent. Tanmateix, la cartografia té una llarga tradició en aprofitar al màxim els seus recursos, raó per la qual és molt comú trobar associades aquestes dues tècniques cartogràfiques, sempre que l’escala del mapa ho permeti. També la generació de cartodiagrames mitjançant la superposició de gràfics sobre mapes corocromàtics o fins i tot la connexió dels diagrames en el context de mapes de vectors o bé de mapes de fluxos han trobat aplicacions interessants. De fet, però, la combinació de molt diverses tècniques de cartografia temàtica ha estat sempre possible i ve avalada per una llarga tradició, encara que els resultats han estat també de valor extremadament divers. No ha de resultar prohibitiu en teoria la combinació de tota mena de tècniques, ni tampoc la integració de diferents temes d'informació, però han d'anar degudament avalats pel sentit relacional de les dades i per la compatibilitat expressiva de les tècniques de representació i sense oblidat que, molt sovint, en cartografia temàtica resulten més eficaços quatre mapes simples, clars i petits, que no pas un de sol molt gran però amb continguts incoherents, massa complex i poc comunicatiu. 

Temes relacionats

Referències

BÉGUIN, Michéle i PUMAIN, Denise: La représentation des données géographiques. Statistique et cartographie. París, Armand Colin, 2003. ISBN: 2-200-26581-6.

BONIN, Serge: Initiation à la graphique. Préface de Jacques Bertin. París, Epi Editeurs, 1975. ISBN 13: 9782704501793.

BUZAI, Gustavo D.: Sistemas de Información Geográfica y cartografía temática. Métodos y técnicas para el trabajo en el aula. Buenos Aires, Lugar Editorial, 2008. ISBN: 978-950-892-298-4.

DENT, B. D. (1985) : Cartography. Thematic Map Design. Dubuque, Iowa. Brown Publishers. 1993 3a edició. ISBN: 0-697-13589-6.

CUFF, David J. i MATTSON, Mark T.: Thematic Maps. Their design and production. Nova York i Londres, Methuen, 1982. ISBN: 0-416-33500-4 pbk.

DENT, Borden D.: Cartography. Thematic Map Design. Dubuque-Melbourne-Oxford, Wm.C.Brown Comunications, 1993. ISBN: 0-697-13589-6.

KRAAK, Menno-Jan i ORMELING, Ferjan: Cartography. Visualization of spatial data. Nova York i Londres, The Guilford Press, 2010. ISBN: 978-1-60918-193-2.

MONKHOUSE, F. J. i WILKINSON, H. R.: Maps and Diagrams: Their Compilation and Construction. Londres, Methuen, 1963. ISBN: 0416682502. Trad. al castellà: Mapas y diagramas. Técnicas de elaboración y trazado. Barcelona, Oikos.Tau, 1966. ISBN: 100645363.

RIMBERT, Sylvie: Leçons de Cartographie Thématique. París, Société d'Édition d'Enseignement Supérieur, 1968. ISBN: 978-2-225-47036.

TUFTE, E. R. (1983) : The Visual Display of Quantitative Information. Cheshire, Connecticut, Graphic Press. 1993 2a edició. SN ISBN.

SZEGÖ, Janos: Human Cartography. Mapping the world of man. Swedish Council for Building Research, 1987. ISBN: 91-540-4781-1. 

Lectures recomanades

MICHAUX, M.: Comment réussir cartes, graphiques et croquis aux examens et concours. París, Montreuil, Bréal, 1984. ISBN: 2-85394-174-4.

ROBINSON, Arthur H.: Early Thematic Mapping in the History of Cartography. Chicago i Londres, The University of Chicago Press, 1982. ISBN: 0-226-72285-6.